Biografia de Ferran Sunyer i Balaguer

Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967), per Antoni Malet

Fitxer	Format	Pes
Portada	PDF	1.9MB
Pàgines de la 1 a la 158	PDF	15.3MB
Pàgines de la 159 a la 308	PDF	14.9MB

Breu biografia

Nascut a Figueres amb una discapacitat física pràcticament total, Ferran Sunyer i Balaguer fou confinat per vida a una cadira de rodes que no podia moure ell sol, essent doncs constantment dependent de la cura dels altres. El seu pare va morir quan Ferran tenia només dos anys, deixant la seva mare, la senyora Àngela Balaguer, sola en la cura i atenció del seu fill, per la qual cosa es traslladaren a casa de l’àvia materna, on va conviure amb els seus cosins Maria, Àngels i Ferran. Posteriorment, es desplaçaren tots a Barcelona, constituint una família exemplar, plena de virtuts, en la qual va créixer i madurar el nostre cèlebre matemàtic.

Com que el metge va considerar que el més prudent era apartar el jove malalt de possibles fatigues com l’educació i els mestres, a Ferran no li quedava altra opció que aprendre ell sol o a través de les lliçons de la seva mare, que pel seu esperit amorós i delicat no podien fer perillar la seva salut. En aquesta instrucció i educació hi va influir directament, sens dubte, la convivència amb els cosins, que foren més que germans per a ell durant tota la vida. Després d’un període d’àvida lectura, en el que se li despertà l’interès per l’astronomia i la física, va despertar la seva vocació matemàtica, que l’ocuparia la resta de la seva vida.

L’any 1938 Ferran Sunyer va comunicar els seus primers resultats al professor Jacques Hadamard de l’Acadèmia de Ciències de Paris, que va publicar un dels seus treballs als “Comptes Rendues” de l’Acadèmia i el va encoratjar a continuar pels camins de la investigació. A partir d’aquest moment, Ferran Sunyer va mantenir un intercanvi constant amb l’escola francesa d’analistes, en particular amb Szolem Mandelbrojt i els seus deixebles, i començà a publicar regularment.

Les seves condicions físiques tan limitades no li permetien escriure ell mateix els seus articles. Els dictava primer a la seva mare fins a la seva mort l’any 1955 i, després d’un període de tristesa i desesperació, reprengué la recerca amb vigor i foren les seves cosines qui escrivien els treballs de recerca.

La continuïtat en el treball, unida a unes admirables dots intel•lectuals, donaren com a resultat una abundosa i valuosa producció reconeguda pel seu alt valor científic, que fou guardonada amb diversos premis: Premi Agell, de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1948); Premi Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans (1949), Premi de l’Academia de Ciencias de Zaragoza (1950), dos premis “Torres Quevedo” i “Francisco Franco” (1956) del Consell Superior de Investigacions Científiques; Premi de l’Academia de Ciencias de Madrid, i Premi Martí d’Ardenya, de l’Instiutut d’Estudis Catalans (1966).

Malgrat el reconeixement dels seus mèrits, li fou molt més difícil assolir la posició social i professional que li corresponien pel seu treball i la seva posició econòmica, en algunes èpoques, no estigué exempta de dificultats. No fou fins el 9 de desembre de 1967, 18 dies abans de la seva mort, que es va confirmar el seu nomenament com a investigador científic de la Divisió de Ciències Matemàtiques, Mèdiques i de la Natura del CSIC.

Per les seves condicions físiques, els títols acadèmics per als estudis oficials arribaren molt tardanament. Quan va obtenir el títol de batxiller, ja havia estat guardonat per diverses acadèmies. Llicenciat l’any 1960, va obtenir el títol de doctor després del requisit legal de dos anys com estudiant. Encara que des de l’any 1948 estava en la nòmina del Seminari Matemàtic com a “col·laborador eventual”, no va esdevenir-ne un membre de ple dret fins l’any 1962, malgrat que durant anys la seva feina no fou de col•laborar sinó de dirigir.

Els seus articles apareixien regularment a la revista del Seminari Matemàtic de Barcelona Collectanea Mathematica, de la qual en fou referee i assessor. En diverses ocasions fou consultat com assessor pels editors dels Proceedings of the American Mathematical Society. Participava activament en els cursos i conferències impartits a Barcelona per professors invitats, molts d’ells suggerits per ell mateix. En ocasió d’unes conferències l’any 1966 H. Mascart, de la Universitat de Toulouse, va manifestar que se sentia honorat per la presència de Sunyer i Balaguer, “le premier, de loin, parmi les Mathématiciens espagnols”.

En tot moment es sentí vinculat al moviment científic del seu país i acceptava amb humilitat les limitacions resultants d’aquesta actitud, resistint diverses ofertes de l’exterior, en particular de França i d’algunes institucions dels EEUU. L’any 1963 fou contractat per la US Navy i en els anys següents els seus resultats de recerca foren més respectats. “His value to the prestige of the Spanish Scientific community was outstanding and his work in mathematics was of a steady excellence that makes his loss difficult to accept” (carta de condol de T.B. Owen, Rear Admiral de la US Navy).

Les circumstàncies en les quals Sunyer va aconseguir els seus èxits revelen ja les seves remarcables qualitats humanes. El seu tracte era d’una gran amabilitat i la seva conversa reflectia alegria, una alegria de viure, de treballar i de cultivar l’amistat, que era molt més que l’acceptació de les dificultats que la vida li deparava. Les seves opinions eren tan fermes com prudents, i al mateix temps tenia un delicat respecte per a les opinions i les obres dels demés. Amb humilitat autèntica procurava que es reconegués el seu treball, però les seves peticions sempre estaven exemptes de tota exigència o sobrevaloració. Però la més sorprenent de les seves qualitats era l’absència total de preocupació o de complex per les seves condicions físiques, que ben segur fou deguda en gran part a la sàvia educació rebuda de la seva mare, un model d’adaptació d’un discapacitat en la nostra societat.

El 27 de desembre de 1967, encara plenament actiu, moria Ferran Sunyer i Balaguer. El record d’aquesta destacada personalitat és una font constant d’estímul per al nostre propi treball.

Extreta i traduïda de “Fernando Sunyer Balaguer (1912-1967)”, de Juan Augé. Gaceta Matemàtica, 1ª serie, tomo XX, núms 3 y 4, pp. 3-7.